En el món celta la naturalesa mateixa era el seu santuari i tot estava imbuït d’un sentit màgic i religiós que ho transcendia. Els boscos eren sagrats, les deus, els camins, els rius … i també els animals. Ja fossin reals o mitològics, domesticats o salvatges, tots participaven aportant els seus atributs màgics al Cicle de la Vida.